Com m'agradaria tenir sa facilidad de lletres del amic Pepe, ja se que aixó va lligat en la persona i jo no som ell, peró així mateix faig el que puc.
Com m'agradaria poder dir amb paraules dignes de tu el que sento e sentit i crec que sentiré molt temps encara.
Com m'agradaria no tenir que dir res daixó tenirte encara amb jo i poder dirto de paraula.
Com m'agradaria que em diguesis calla una estona pesat
Com m'agradaria que el que ha pasat aques estiu no hagues pasat
Com m'agradaria que en arribar a casa estesis esperan-me
Com m'agradaria no sentir aquesta buidor dintre meu i aquest malaït dolor tant horrible
Com m'agradaria sentir la pluja plegats els dos mirant per la finestra.
Com m'agradaria anar a veura aquestes postes de sol de la tardor que tant t'agradaven.
Nomes m'agradaria una cosa i es tenirte al meu costat, acabar els plans de futur que teniem tot dos plegats, fer els viatges que pensavem fer i tantes, tantes coses
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
2 comentarios:
Amiguísimo Agustí:
¡Hermoso tu escrito, muy hermoso! Sin darte cuenta te estás ayudando a tí mismo un montón. Sacar afuera tu pena es el primer paso hacia el alma serena. Tienes una ventaja sobre el resto de los mortales que conozco: tu sentido de la vida bajo una perspectiva de sano humor.
Una persona así, que sabe pasar del llanto y el dolor agudo a manifestar dosis humorísticas del mundo que le rodea, dice mucho a su favor. ¡Sabes ver que el mundo que te rodea tiene otros ritmos! Aunque en estos momentos tú no puedas seguirlos como antes y te encuentres estancado y confuso, sí que reconoces y aprecias aquellas vibraciones de tu entorno.
¡Ánimo Agustí y no dejes de ser tan magnífico!
Un emocionado, tierno, prolongado y sentido abrazo. Pepe
Estimat Agusti:
Que pasa que a tú tampoc t´havien dit , que açó de perdre una persona estimada per sempre més feia molt de mal? Si Agusti,conec molt bé es mal que xerres tú , aquet que oprimeix el pit i que no te deixa respirar, o bé aquella sensació de cansament extrem , que fins i tos et fan mal els dits dels peus, o aquella rampa tant forta que sents dins el cos i que no saps que pasa, pero tú saps que es un mal fisic de veritat, saps que et costa dormir i quan poc a poc començes agafar la son, ja voldries que fos el mati per veure si tot a estat un mal son, perque no pots creure que sa vida t´he la jugada i no pots imajinar que mai més veuràs sa persona estimada.
Si Agusti se de que xerres, t´entenc molt bé, es problema es que ningú es va avisar de que açó fa mal, molt de mal, i vegades fins i tot hem d´agafar de sa cienca i pendre alguna pastilla d´aquestes que mus diuen que van bé per empasar sa pena, s´angoixa i aquesta ansietat maleida que no ens deixa respirar.Bé potser si que fan alguna cosa ses pastilles, pero comença a pensar que ningú no te treurà sa pena, sa tristor, s´angoixa, ningú Agusti, només tú te le treuràs, tú en s´ajuda de na Lola,perque si d´una cosa estic segura es que ells (ses persones estimades que ja no hi son)ens ajuden i molt,avont son no ho se, pero que hi son si que ho se, estic segura, perque del contrari com treuriemn ses forçes que tenim, com podriem aixicar-nos cada dia per afrontar una nova jornada sense ells.I tú Agusti tens una cosa molt bona, en Pepe te rao, veig que no has perdut s´humor, a jo m´ha faltat moltes vegades.
Bé tampoc voldria ara fer-te un rollo des meus, que uf! jo som molt bona per enrollar-me, només dir-te si et serveix de alguna cosa (ja tindrem temps de xerrar personalment)que es meu consol,si es pot dir aixi, es donar gràcies cada dia a sa vida i a nen Loren per deixar-me compartir anb ell 19 anys de sa meva vida, per haver tingut es privilegi d´esser tant estimada, perque no totes ses persones son tant afortunades com noltros, segur que hi ha persones que no els hi bastara sa vida sencera per descobrir que vol dir estimar amb prou intensitat que fins i tot ara, aquest amor fa mal.Don gràcies a Déu (jo si que som creient),per sebre que es pasar un dol com açó, si teng que tenir mal el tindré, pero ningú no mus pendrà mai tot el que hem visqut i sentit, ningú podrá sebre mai el que noltros vam sentir, tú per na Lola i jo per en Loren. (segur que vus haurieu caigut bé, si l h´haguesis conegut, era des vostros, dic vostros perque pensava molt com en Pepe amb religió, en politica en moltes coses.)
Estiguis tranquil Agusti, ja veuràs com podrem altre vegada tenir ganes de viure , tenir il.lusions, sentir que noltros som vius per alguna cosa, que no hem quedat aqui per fer es tonto i queixar-nos del que ens ha pasat, som aqui crec jo per seguir visquet, per els nostres fills,per noltros mateixos i sobre tot perque ells (na Lola , en es teu cas), et dirà potser molt fluixet: siguis valent com sempre ho has estat i tira endevant ni que sigui per jo.
Una besada ben forta d´una amiga de Ferreries, per tot el que tú vulguis.
Magda.
Publicar un comentario